Al llarg dels anys 20 i 30 del segle passat, qualsevol petit o gran progrés en l'aplicació de noves tècniques quirúrgiques o tractaments que es produïa en Clínica Corachan, a més de ser un motiu de satisfacció i prestigi per al centre, es convertia en valuosa informació per a altres professionals de l'àmbit mèdic, a Barcelona i en altres països. Un dels mitjans de difusió amb els quals comptava la clínica per a aquesta difusió eren els Anals de l'Institut Corachan, una publicació, en format de revista, que disposava d'una trentena de pàgines dedicades a explicar casos rellevants duts a terme pels professionals de Clínica Corachan i rebia el patrocini d'alguns laboratoris. Es va publicar fins a 1973 i va tenir una notable influència i importància científica. El seu director va ser el doctor Jaume Pi Figueras, destacat cirurgià digestiu, i el doctor Antonio Rodríguez Arias exercia de secretari.

La revista la va fundar Manuel Corachan i la va editar des de l'any 1925 al 1935 i, més tard, de 1948 a 1973, Clínica Corachan va decidir reeditar-la. Eren anals metges en els quals els membres del cos facultatiu de Clínica Corachan publicaven els seus articles amb les últimes novetats sanitàries i quirúrgiques. El doctor José Miguel Martínez, cap de servei d'anestesiologia era el responsable de la publicació. Meticulós i detallista fins a la medul·la, Miguel va contribuir al fet que la revista fos considerada una veritable joia, repleta d'informació científica. El Dr. Miguel s'encarregava personalment de reunir, corregir i editar la revista, i estava molt damunt dels metges que havien de publicar en el següent número. La publicació s'enviava a la impremta Gelabert, situada al carrer Comtal de Barcelona, i des d'allí es feia arribar a una sèrie de metges de tot el món. Els contactes de Manuel Corachan eren notables. El 19 d'abril de 1925 havia estat nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i va ser membre de les associacions internacionals de cirurgians de París, Viena i Torí, així com també membre d'honor de l'Institut Mèdic Valencià.

Gràcies en part als Anals de l'Institut Corachan, no quedaven en la clínica les novetats mèdiques que s'impulsaven i aconseguien. Tampoc les que més van obsessionar a Manuel Corachan. Ell s'havia lliurat per complet a la millora de diversos procediments quirúrgics de l'època i va treballar especialment perquè l'impacte quirúrgic fos el menor possible per al malalt. Més enllà de l'èxit tècnic de les operacions, sempre va ser un cirurgià preocupat per les cures postoperatòries, d'aquí la importància que li va donar personalment a poder comptar amb la seva clínica pròpia, per a poder controlar tot el procés, una actitud nova amb la qual aquest pioner pretenia que l'atenció al convalescent fos integral.

En el seu llibre La medicina catalana del segle XX, publicat per Edicions 62, a Barcelona, en 1970, l'historiador de la medicina Oriol Casassas confirma el perfeccionisme professional de Corachan, apuntant que «va ser un cirurgià perfecte que atenia tots els detalls operatoris de l'acte quirúrgic i postoperatoris».